L’Obelisc és la forma simbòlica arquitectònica més antiga d’Egipte. És una columna quadrangular de la qual els costats es van reduint fins a arribar al topall, on s’asseu una petita piràmide: el “piramidon”. Eren sagrats, i no hi havia temple que no en tingués un com a mínim.
La columna, que sovint tenia els costats tallats amb jeroglífics que al·ludien al rei, divinitat o esdeveniment en commemoració del qual havia estat erigit, se suposa que era una ofrena en honor a Ra, déu del sol. El piramidon, que solia estar cobert de bronze o d’or i resplendia amb el sol, es creu que simbolitzava els rajos solars escampant-se damunt la terra. Així doncs, l’obelisc simbolitzava tots els poders generadors que el déu posseïa.
Quan l’Imperi Romà dominà aquell país, alguns obeliscos van ser traslladats a Roma i Constantinoble, per adornar els seus carrers o com a trofeus d’una terra conquistada. El rei assiri Assurbanipal també en traslladà dos a Nínive. En temps moderns, el virrei Mehmet Ali va regalar el de Luxor al rei Lluís Felip de França. Per això dels 27 obeliscos que han arribat a l’actualitat, només 6 resten a Egipte.
Però això no vol dir que tots els que hi ha arreu del món vinguin del país dels faraons. Els darrers segles se n’han erigit centenars de caràcter commemoratiu. Imiten els antics, i encara que majoritàriament també es fan de pedra, els més grans ja no són monolítics. A Barcelona en pots admirar un d’aquests, a una ubicació que per la seva causa ha rebut nom rere nom.
A la cruïlla del Passeig de Gràcia amb l’Avinguda Diagonal hi trobem des del temps de la Guerra Civil un obelisc, formant part d’un grup escultòric obra d’en Josep Viladomat, dedicat al polític Francesc Pi i Margall. Dalt de tot s’hi va erigir una estàtua al·legòrica de la República. A la plaça on era, popularment se la va nomenar Plaça del Llapis, per la forma del monument.
Un cop acabada la guerra, es va eliminar aquesta escultura i al seu lloc es va afegir una àliga imperial, i a la base una estàtua al·legòrica de la Victòria, obra de l’escultor Frederic Marès. Però l’au no va ser gaire apreciada. Fent ús de l’humor popular, la gent en deia Plaça del Lloro, la qual cosa motivà que fos retirada.
Aleshores en digueren Plaça de la Victòria. A l’escultura se li va afegir una corona de llorer, però no va tenir gaire més sort que l’àliga: el 2011 l’estàtua va ser retirada, i després d’uns anys d’emmagatzematge ara s’exposa al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA)
Unes vistes aèries de l’obelisc central amb quatre voreres de forma circular envoltant-lo, van fer que un cop més els barcelonins bategessin el lloc, ara com a Plaça del Cinc d’Oros, recordant la carta de la baralla. Hi ha qui diu que eren els fanals modernistes (ara a l’Avinguda Gaudí) els que feien la figura, però no sembla plausible doncs els fanals són 6 i no 4.
En realitat, se’n diu Plaça de Joan Carles I. Aquest nom se li va donar com homenatge al rei després del 23.F, i també s’hi va col·locar l’escut de la Casa Reial. Les anades i vingudes polítiques que ha sofert el grup escultòric fan que avui en dia sigui l’únic monument que a la vegada honora la república (columna) i la monarquia (nom i escut).
Si vols viure a prop d’aquesta plaça tan curiosa, a ShBarcelona t’oferim habitatges en venda a l’Eixample, consulta’ns!
