El primer tramvia va inaugurar-se a Barcelona el 1872. Inicialment els tramvies eren de tracció animal, però aviat van ser substituïts pels de vapor, i aquests pels elèctrics.
Durant el segle XX van acompanyar al desenvolupament de les ciutats i van conviure amb automòbils i altres mitjans de transports. Però a la fi de la dècada dels 60 i principis dels 70 van ser gradualment desmantellats, adduint raons d’entorpiment del tràfic pels carrers de les grans ciutats. Es van arrencar les vies, i a molts dels carrers, aprofitant l’ocasió, els hi van substituir les llambordes (“adoquines”), per paviment de quitrà o formigó.
Únicament va quedar en servei a Barcelona el Tramvia Blau que dóna accés al Tibidabo i del que ja vàrem parlar en el nostre post “Tibidabo: Muntanya de Temptacions”.
A Espanya la xarxa tramviària va arribar a desaparèixer per complet a principis dels 70, al contrari d’altres països europeus com Alemanya, Àustria, Itàlia, gairebé tota Europa de l’est i Japó, on a més de no desaparèixer s’han anat modernitzant fins a l’actualitat. A intervingut dels anys 90, i gràcies a l’embranzida francesa, el tramvia torna a viure una època daurada, i actualment es troba en una situació de forta recuperació en gairebé tota Europa.
A Barcelona, es va inaugurar aquesta nova fase de la seva història en 2004. Existeixen dues zones, Trambaix i Trambesós, que amb tres i dues línies respectivament cobreixen 15 km i tenen 29 parades. Les poblacions més allunyades del seu recorregut són a l’est Sant Adrià del Besós i a l’oest Cornellà de Llobregat i Sant Feliu de Llobregat.
En l’actualitat és un més dels serveis de transport urbà de la ciutat, utilitzat per milers d’usuaris. Una divertida forma de fer turisme per la ciutat respectant el medi ambient. Però existeixen opcions per conèixer Barcelona d’una altra forma, com el funicular.
Un funicular és un tren especialment dissenyat per salvar grans pendents. Bàsicament consisteix en dos vagons enllaçats per un cable d’acer, de manera que quan un de baixa, ajuda a l’altre a pujar. Per evitar que quedin parats a la meitat quan s’equilibrin s’usa un sistema de sobrecàrrega a base de tancs, o bé s’instal·la un motor que també regula la velocitat. Hi ha tres diferents: el de Montjuïc amb 758 metres, el del Tibidabo de 1.152 metres, i el de Vallvidrera, que amb 736 metres de longitud cobreix un desnivell de 158 metres.
I finalment, la millor opció pels quals els agrada observar des de l’aire, tenim el telefèric, del com es podria dir que és la versió aèria del funicular. Consisteix en cabines suspeses d’un sistema de cables motoritzats que s’encarrega de fer avançar a les unitats a través de les estacions.
A Barcelona hi ha dos: el funicular de Montjuïc i el funicular de Barcelona. Aquest últim, anomenat també Transbordador del Port, ens porta des de la Torre de Sant Sebastià, a la platja de la Barceloneta, fins al Mirador de Miramar. Allí es pot enllaçar amb el de Montjuïc, que va des del Mirador fins al Castell.
Des de ShBarcelona t’animem al fet que els provis, són experiències divertides i et donaran vistes úniques de la ciutat.
